Com un mar d'oliveres han descrit alguns autors els camps d'aquests territoris. Aquest arbre forma part de la trilogia de conreus de secà que caracteritza l'agricultura tradicional mediterrània, juntament amb la vinya i el blat. Totes les civilitzacions que han menjat els seus fruits l'han considerat un arbre sagrat. Els grecs pensaven que havia estat Atena, la deessa de la saviesa, qui l'havia regalat als humans. Les cultues hel·lènica, islàmica i judeocristiana l'han enalitit i, encara avui, una branca d'olivera en el bec d'un colom constitueix el símbol universal de la pau.

Els orígens de l'olivera sembla que cal buscar-los a l'altre extrem de la Mediterrània. Va arribar a aquestes terres de la mà dels fenicis i dels grecs i, posteriorment, a partir del segle VII, els agricultors musulmans van estendre el seu conreu per tota la Península. Com en altres indrets del litoral, les produccions agrícoles han estat molt limitades per l'escassetat d'aigua, la sequedat dels estius, la pobresa dels sòls i un relleu prou accidentat. De lluny aquestes terres semblen ben bé una plana uniformement inclinada cap a mar, però, de fet, els barrancs la trenquen i la trossegen contínuament.

Malgrat tot, són en bona part aquestes difícils condicions les que proporcionen una altíssima qualitat dels productes que se n'obtenen. Les essències de la terra i de la Mediterrània es concentren i es destil·len en els pocs fruits que els arbres són capaços de donar, fent que la qualitat sigui excepcional.

Abans de ser conreades, aquestes extensions pedregoses de garriga eren cobertes per una crosta calcària més o menys grossa -anomenada localment taperot- que els pagesos van haver d'arrencar per tal de poder plantar oliveres i garrofers. Les pedres de taperot van ser aprofitades per a la construcció de marges que aguantessin la terra en els vessants dels barrancs, o bé per aixecar casetes de pagès, cisternes o, senzillament, quan no podien ser aprofitades ni transportades van ser amuntegades en fileres al mig dels camps.

Tots aquests elements han modelat al llarg dels segles un paisatge obert, treballat, de gran bellesa i valor cultural que cal preservar tant com sigui possible.